01 gen. EL POEMA DEL MES DE GENER : “Al lector” de David Gómez.
En David Gómez és Llicenciat en Filosofia i professor del Departament de Socials de Secundària de la nostra escola. Aquest poema que vos presentam per començar el 2016, no és nou a la nostra secció. El desembre de 2011 en David ens va enviar aquest poema que en aquells moments encapçalava un llibre seu que estava a punt d’editar-se. Amb ell, en David ens ha explicat que volia retre un homenatge al poema del mateix títol (Au lecteur) del poeta francès Charles Baudelaire.
Quatre anys després hem volgut recuperar el poema Al lector perquè està molt relacionat amb el procés creatiu de l’escriptor, del poeta, que és el nostre tema d’enguany, i hem volgut recuperar també unes paraules d’En David Gómez, que el 2011 ens parlava així de la seva experiència amb la lectura i amb l’escriptura:
“El meu interès per l’escriptura va néixer, com no pot ser d’una altra manera,llegint. Sobretot a l’institut quan vaig descobrir que la lectura, a part de ser un requisit acadèmic o una forma de què me contassin una història, podia ser una veritable forma de reflexió i reconeixement d’allò que és un mateix. D’això la poesia en té molt, d’introspecció, i és que la poesia, a part de condensar els sentiments de l’escriptor, necessita de la complicitat del lector per convertir-se en una experiència única, de simbiosi entre qui ha escrit i qui llegeix. És com un ‘sorgir de nou’ de qui l’experimenta. El lector no és el mateix després de la lectura, però tampoc ho és l’obra llegida. D’adolescent me vaig adonar d’aquest fet, que a més de fer-me gaudir de la lectura va guiar-me en els meus estudis de filosofia i va encoratjar-me per començar a escriure, a fer això que tant m’hauria canviat. Així, vaig començar fent relats amb la fortuna de guanyar el concurs de relats de l’IES Juníper Serra, on estudiava, aquí al costat, a Son Cladera. Era un concurs com el que feim a Es Liceu. Poc a poc vaig començar a escriure poesia i ara és el que més m’agrada escriure. Entre les lectures favorites: Buckowski, Burroughs, Ginsberg, Machado, Lorca, Gil de Biedma, Cernuda… “
Ara, fa uns dies, en David ha tornat a preparar una reflexió com a poeta, en aquest cas, i ja més concretament, sobre el poema de Baudelaire al qual hi va voler retre homenatge:
“Sempre he estat un admirador dels poetes ‘maleïts’ com Baudelaire, Rimbaud, Leopoldo García Panero, Gil de Biedma…
‘Les Flors del Mal‘ de Baudelaire és un dels primers llibres de poesia que vaig llegir de jove i el seu primer poema ‘Al Lector’ és un dels que més m’ha marcat. A ell se xerra de la relació entre l’escriptor i el lector com una relació malaltissa, violenta, depravada. Baudelaire la compara amb la relació de Déu amb Satanàs, el major de tots els enfrontaments. En aquest sentit al meu poema jo parlo de -l’Adversari- i ‘Satanàs’ vol dir ‘Adversari’ en hebreu. No obstant és una relació tant negativa com necessària, que com diu la Bíblia, va enfrontar a Déu amb el seu Àngel predilecte, el més proper, el més parescut al propi Déu, Llucifer. Baudelaire compara aquesta relació, aquest enfrontament d’enfrontaments amb la relació de l’escriptor, o millor dit, de la seva obra, amb el lector. El meu homenatge ve per això. Quan jo vaig llegir el poema era l’adversari de Baudelaire i m’enfrontava a ell mentre el llegia, però sense aquest enfrontament, sense lector, el poema no pot ser res i cada lector fa seu el poema amb aquest enfrontament. Un dia, pensant en això, vaig escriure el meu propi poema per als lectors, sent així Alfa i Omega d’aquesta relació virulenta que hi ha entre els emissors i els receptors que sobre tots els gèneres, se dóna a la poesia i de la que xerra Baudelaire al seu poema.”
Nosaltres, des del Departament de Llengua, amb aquesta publicació del poema de David Gómez, despedim el 2015 i entram en el 2016, un nou any, en el qual desitjam que hi trobeu tot allò que vos pugui aportar felicitat. I aprofitam per felicitar el nostre company, en David, perquè a final de 2015 ha estat pare: felicitats per a tota la teva família, David!
AL LECTOR: (ADVERSARI)
Qui ets? demano,
tu que al mirall intentes recordar
aquells ulls que no són teus,
aquells trets absents
desfets per la indolència.
Qui ets? Respon!,
que no reconec el teu contorn
i de tant canviat és adversari,
com aquell Lucífer que vol la crida
d’aquell desfet reflex del que ésser,
i no això d’ara,
pur anhel, llur temor.
I no em miris així, com si la vida
passés de puntetes pels teus ulls
indiferents
i
miserables
como ovella condemnada al sacrifici,
amant meu,
tu,
el meu enemic,
no som altra cosa que
necessitat conscient d’odi,
èxtasi violent d’una guerra
que es pretenia d’inici,
i sense això,
jo no seria qui soc,
tu mai hauries existit.