03 febr. Poema del mes de febrer
Adela Greceanu
Sibiu, Romania, 1975
Adela Greceanu (1975) és escriptora i periodista a Radio România Cultural. L’any 1997 va publicar el primer volum de poesia Titlul volumului meu, care mă preocupă atît de mult… [El títol del meu volum, que em preocupa tant…] (Editura Emines- cu), pel qual va guanyar el Gran Premi “Cristian Popescu” i el Premi de l’Associació d’Escriptors de Sibiu. Posteriorment, va publicar Domnişoara Cvasi [La Senyoreta Quasi] (Editura Vi- nea, 2001), Înţelegerea drept în inimă [La comprensió directe al cor] (Editura Paralela 45, 2004), i Și cuvintele sînt o provin- cie [Les paraules també són una província] (Cartea Românească, 2014), volum que va rebre el premi de poesia de la revista Obser- vatorul cultural i la menció especial com a “Millor llibre de l’any” a la Gala de la Indústria del Llibre de Romania. L’any 2008 va publicar la novel·la Mireasa cu şosete roşii [La núvia amb mitjons vermells] a l’Editura Polirom, traduïda a l’hongarès. L’any 2018, Adela Greceanu va guanyar la primera edició del Premi Bocca- ce amb el conte Dar dacă [I si], concedit a un conte romanès per l’associació francesa “Tu connais la nouvelle?”. Adela Greceanu ha participat en molts festivals literaris i ha fet lectures a Roma- nia i a l’estranger. Fragments dels seus llibres han estat traduïts a l’alemany, anglès, suec, holandès, francès, búlgar, grec, hongarès, italià, turc, eslovè, serbi i croata. Viu a Bucarest.
En paraules de la poetessa «escric per inseguretat, dubte, incertesa, feblesa, manca de confiança, escric amb l’esperança naïf que l’escriptura il·luminarà, m’il·luminarà i, com que això no passa mai, continuo escrivint. Escric per comprendre i per anar al meu ritme i, com que no comprenc ni aconsegueixo anar al meu ritme, continuo escrivint. Escric perquè el meu primer amic va ser un noiet de qui em separava un reixat de filferro. Era el meu veí. Teníem la mateixa edat. Ens cridàvem l’un a l’altre: “Udo, vine al reixat!” i “Adila, vine al reixat!”. I ens trobàvem al reixat. Ens hi explicàvem tota mena de coses i jugàvem a tot el que ens passava pel cap. Allí ens vam casar. I una vegada vam intentar fer un forat al reixat. No ho vam aconseguir. Però jo continuo treballant: vull fer un forat al reixat. Per això escric.»
| Udo Tal com m’estic ara mirant per la finestra, m’estava a la infantesa, mirant a través del reixat de filferro que separava els nostres jardins, després de cridar-lo: Udoooooo, vine al reixaaaat! La majoria de vegades l’Udo venia i jugàvem, cadascú a la seva part. Però a vegades no venia. I jo em quedava molta estona, mirant a través del reixat de filferro el jardí de l’Udo, el lloc més bonic del món, més bonic que qualsevol parc, més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo. Allí hi havia dents de lleó grandioses, herbes altes, p arades d’autobús i una banyera vella de metall. A vegades, després d’aparcar el seu autobús pregava a l’Udo que entrés a la banyera. I l’Udo hi entrava, amb les seves botetes escapçades a la punta i al taló, botetes blanques rebudes dels parents d’Alemanya, botetes que li subjectaven bé els turmells quan conduïa l’autobús. I era com si el banyés. Altres vegades em cridava l’Udo a mi: Adilaaaaaa, vine al reixaaaat! La majoria de vegades hi anava i jugàvem, cadascú a la seva part. Però potser a vegades no hi anava. I potser l’Udo s’estava molta estona, mirant a través del reixat de filferro el meu jardí el lloc més bonic del món, el més bonic que qualsevol parc, el més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo. Allí hi havia incomptables rengleres de verdures, caminois rectes enmig seu i gens de malesa: una mena de carrers en una mena de ciutat només bona per recórrer amb autobús. A vegades, després de cuinar, l’Udo em pregava que fes de l’altre autobús, el de tornada. I jo passejava pels caminois rectes, i m’omplia les sabates de fang, recorria un itinerari complicat per tornar fins on era l’Udo, que m’esperava amb els dits clavats a la reixa de filferro. M’hauria agradat molt saber com es veu el meu jardí vist des del seu jardí. A la nit, després de totes les feines esgotadores, pregava a l’Udo que ens caséssim. I ens casàvem. | Udo Cum stau acum şi mă uit pe fereastră, aşa stăteam în copilărie, uitîndu-mă prin gardul de sîrmă care despărţea grădinile noastre, după ce-l strigam: Udoooooo, hai la gaaaaard! De cele mai multe ori Udo venea şi ne jucam acolo, fiecare pe partea lui. Dar uneori nu venea. Şi eu stăteam mult şi bine, privind prin gardul de sîrmă în grădina lui Udo, cel mai frumos loc din lume, mai frumos decît orice parc, mai frumos decît orice loc de joacă. Erau acolo păpădii uriaşe, ierburi înalte, staţii de autobuz şi o cadă veche de metal. Uneori, după ce-şi parca autobuzul, îl rugam pe Udo să intre în cadă. Şi Udo intra, cu ghetuţele lui decupate la vîrfuri şi la călcîie, ghetuţe albe primite de la rudele din Germania, ghetuţe care-i ţineau bine gleznele cînd conducea autobuzul. Şi era ca şi cum îi făceam baie. Alteori mă striga Udo pe mine: Adilaaaaa, hai la gaaaard! De cele mai multe ori mă duceam şi ne jucam acolo, fiecare pe partea lui. Dar poate uneori nu mă duceam. Şi poate Udo stătea mult şi bine, privind prin gardul de sîrmă în grădina mea, cel mai frumos loc din lume, mai frumos decît orice parc, mai frumos decît orice loc de joacă. Erau acolo nenumărate straturi de legume, cărări drepte printre ele şi nici o buruiană: un fel de străzi într-un fel de oraş numai bun de parcurs cu autobuzul. Uneori, după ce făceam de mîncare, Udo mă ruga să fiu autobuzul lui pereche, cel de întoarcere. Şi eu mă plimbam pe cărările drepte, îmi umpleam pantofii de noroi, străbăteam un traseu complicat ca să mă întorc la Udo, care mă aştepta cu degetele înfipte în plasa de sîrmă. Tare mult mi-ar fi plăcut să ştiu cum se vede grădina mea privită din grădina lui. Seara, după toate treburile istovitoare, îl rugam pe Udo să ne căsătorim. Şi ne căsătoream. |