03 oct. El poema del mes d’octubre. LO PI DE FORMENTOR. De Miquel Costa i Llobera. el proposa na Maite Guasch, la professora de Ciències de Secundària.
EL POEMA DEL MES D’OCTUBRE, LO PI DE FORMENTOR, el proposa na Maite Guasch, la professora de Ciències de Secundària, que en un moment de retorn al passat, recorda la seva arribada a Mallorca des d’Eivissa, i el moment en el qual en Toni, la seva parella, li va parlar de Formentor i del famós poema de Costa i Llobera. Amb aquest poema iniciem la selecció de propostes que ens han arribat i que anirem publicant en els propers mesos d’aquest curs.
Miquel Costa i Llobera, pollencí (1854-1922) va escriure aquest poema, El Pi de Formentor, el 1875, quan, després d’haver estudiat Dret a Barcelona, on es va afiliar al catalanisme literari liderat pels homes de la Renaixença, decidí de continuar els seus estudis a Madrid. Poc després, el 1878, viatjà a París i quan va tornar a Mallorca es decidí per la vocació sacerdotal. A partir d’aquests anys, estudiarà Teologia a Roma, i pel que fa a la literatura, publicarà el seu primer recull de Poesies. El poema esmentat està en la línia romàntica de Victor Hugo, diuen que també de Baudelaire i d’altres poetes romàntics que a través de la poesia cerquen defugir de la insatisfacció de la vida quotidiana. Alguns crítics defineixen Costa i Llobera com a un clàssic del Romanticisme i un romàntic del Classicisme.
LO PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida! Oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l’au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera.