28 nov. El poema del mes de desembre. DICIEMBRE ES SIEMPRE EXTRAÑO. L’ha escrit un de nosaltres, en David Gómez, professor del Departament de Socials de secundària.
Per primera vegada en aquesta secció, el nostre Poema del Mes l’ha escrit un de nosaltres, en David Gómez, professor del Departament de Socials de secundària. Ens va enviar dos poemes, un que introdueix el llibre que està a punt d’editar-se, en català, i un altre, en castellà, que formarà part del llibre i que parla del mes de desembre, per això és tan adient al mes que li pertoca. En David es presenta ell mateix com a poeta i és amb les seves paraules que volem introduir els seus poemes, perquè són les reflexions d’un escriptor.
“El meu interès per l’escriptura va néixer, com no pot ser d’una altra manera,llegint. Sobretot a l’institut quan vaig descobrir que la lectura, a part de ser un requisit acadèmic o una forma de què me contassin una història, podia ser una veritable forma de reflexió i reconeixement d’allò que és un mateix. D’això la poesia en té molt, d’introspecció, i és que la poesia, a part de condensar els sentiments de l’escriptor, necessita de la complicitat del lector per convertir-se en una experiència única, de simbiosi entre qui ha escrit i qui llegeix. És com un ‘sorgir de nou’ de qui l’experimenta. El lector no és el mateix després de la lectura, però tampoc ho és l’obra llegida. D’adolescent me vaig adonar d’aquest fet, que a més de fer-me gaudir de la lectura va guiar-me en els meus estudis de filosofia i va encoratjar-me per començar a escriure, a fer això que tant m’hauria canviat. Així, vaig començar fent relats amb la fortuna de guanyar el concurs de relats de l’IES Juníper Serra, on estudiava, aquí al costat, a Son Cladera. Era un concurs com el que feim a Es Liceu. Poc a poc vaig començar a escriure poesia i ara és el que més m’agrada escriure. Entre les lectures favorites: Buckowski, Burroughs, Ginsberg, Machado, Lorca, Gil de Biedma, Cernuda…
M’agradaria fer una recomanació especial. Fa poc un poeta mallorquí, que també és molt recomanable per passar una bona estona llegint poesia, Pere Joan Martorell, me va regalar un recopilatori de poemes d’un altre poeta mallorquí, Andreu Vidal, que va morir ben jove, fa uns anys. La seva lectura ha estat una agradable sorpresa. El recopilatori, bilingüe, amb els poemes originals en català, traduïts al castellà per a la seva edició a la península se diu “Huesos de Sol”. No me puc resistir a acomiadar-me sense posar-vos uns versos que m’han commogut profundament i dir-vos -fins ara-:
“Car els colors no són
sinó la putrefacció de la llum
Ossos de Sol
errant sense sepulcre”.
DICIEMBRE ES SIEMPRE EXTRAÑO
La lluvia cae sin parar y escurre allá fuera
su cuerpo cristalino en un torrente
de arrumacos de asfalto y chapoteo errante.
Murmura calle abajo transitando el misterio
de las aceras nocturnas de un diciembre extraño,
como son todos los diciembres,
y en su adiós continuo, el sucidio de las gotas
que cantó Cortázar, estremece el sentido
de cualquier cuerpo estable,
y como siempre, me dices en diciembre
que cambie las camisas de armario,
y yo siempre protesto, diciembre es siempre extraño.
Las paredes son blancas, cubiertas de puntos sombreados,
dado el efecto de los focos del techo sobre el gotelé.
Y ya no sé cuál fue el primer recuerdo
que retuvieron mis ojos de ese lugar,
ni el instante se presencia para darme esa imagen.
Sólo, con mi eco y mi sombre en las paredes,
y el silencio, la única compañía que prevalece.
Ella marchó a hacer la compra,
– No saber quise de nombre. Nunca quise saber nada.-
Y la lluvia cayendo sin parar, escurre allá fuera
su cuerpo cristalino en un torrente
de arrumacos de asfalto y chapoteo errante.
Murmura calle abajo transitando el misterio
de las calles nocturnas de un diciembre extraño
y como siempre, me dices en diciembre
que cambie las camisas de armario,
y yo siempre protesto, diciembre es siempre extraño.