01 gen. El poema del mes de gener. “Les Illes”, de Vicent Andrés Estellés, musicat per Mª del Mar Bonet (50 anys cantant)
Les Illes, del poeta valencià Vincent Andrés Estellés, és la proposta de lectura de la nostra companya Josefina Manchado, que ens envia aquest poema i la versió musical que en va fer Maria del Mar Bonet l’any 1977.
I justament encetam aquest any 2017 quan es compleixen els 50 anys de Maria del Mar Bonet a la música:
http://www.arabalears.cat/cultura/Maria-del-Mar-Bonet_0_1708029331.html
Per a Josefina «costa molt de triar un poema musicat, perquè n’hi ha tants… He triat aquest poema de Vicent Andrés Estellés, que cantava i canta Maria del Mar Bonet, perquè és un dels que més escoltava quan partien des d’aquí amics i amigues que volien seguir el seu camí fora de l’illa. Aquelles eren unes partides voluntàries. I no sabíem si tornarien; i si tornaven, els trobàvem diferents, canviats. Potser ells a nosaltres, als qui quedàvem, també ens trobaven diferents a com ens deixaren. Nosaltres, els d’aquí, sempre vèiem en els que tornaven alguna cosa d’allà on venien, que ens provocava enveja, i això feia que nosaltres també volguéssim partir, i partíem per veure de trobar el mateix que ells, no sabíem ben bé què exactament, però cercàvem.
Per descomptat que les referències polítiques, a Cuba, a la lluita per a preservar sa Dragonera… eren moments que provocaven aplaudiments en els concerts en directe. I tot això ens acostava a aquest tipus de cançons dels cantants que llavors formaven part de la Nova Cançó. Però a més d’aquests detalls, algunes d’aquestes cançons, inspirades en poemes, varen complir una funció molt important per a molts de nosaltres: crec cert que jo no coneixia Vicent Andrés Estellés fins que vaig escoltar Les Illes, en la veu de Maria del Mar Bonet, i només després, més tard, vaig llegir la poesia del poeta desconegut. Així que la música me va dur a la poesia. I aquesta un altre pic a la música, perquè llavors ja volia escoltar la versió de poemes seus en veu d’Ovidi Montllor, per exemple, i tot anava formant part d’un procés d’aprenentatge, per dir-ho d’alguna manera, gairebé imprescindible.
D’altra banda, ara veig que aquest és un poema que lliga molt i molt bé amb tanta i tanta gent que avui mateix deixa les seves illes i els seus països, però no voluntàriament com nosaltres, i que no saben si podran tornar, i diuen adéu potser per sempre, i en demanen noves d’allà.
Esper que vos agradi quan l’escolteu.
Josefina.
LES ILLES
Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu.
me’n vaig i no sé quan podré tornar a l’illa.
He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.
El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s’ha casat?
Totes les illes de la mar
s’agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.
Illes de cap al tard…
com us enyoro llimes i taronges
volaven les parres.
Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.