07 març El poema del mes de març. “Corrandes d’exili”, de Pere Quart
Coincidint amb el 30 aniversari de la mort del poeta Pere Quart, Kico López, el director de l’escola,
ens proposa la versió de Corrandes d’exili de Sílvia Pérez Cruz amb música de Lluís Llach.
Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 – Barcelona, 18 de juny de 1986), que
emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director
literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura
catalana del segle XX.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat,
Raimon, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz, Carles Belda…, la qual cosa ha donat major projecció
popular a la seva figura
Les Corrandes d’exili és un poema que té un marcat caràcter de document històric, ja que tracta
sobre els republicans que hagueren d’exiliar-se el 1939 després de la seva derrota durant la Guerra
Civil Espanyola. Està basat en les pròpies experiències que va viure el poeta al començament de la
postguerra quan inicia una trajectòria de vint anys a l’exili. Les seves paraules reflecteixen el sentir
de tot un poble que veu una esperança desfeta.
Lluís Llach va fer una magnífica i emotiva versió musicada l’any 1984 dins el disc “T’estimo”. I l’any
2014, Silvia Pérez Cruz en va fer una interpretació.
Esperam que vos agradi.
CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.