01 oct. El poema del mes se sumarà enguany al tema transversal de l’escola: les 7 arts a la nostra cultura. Aquest mes Damià Huguet.
EL POEMA DEL MES SE SUMARÀ ENGUANY AL TEMA TRANSVERSAL DE L’ESCOLA: LES 7 ARTS A LA NOSTRA CULTURA. Per això els poemes que podreu llegir a partir d’aquest proper mes d’octubre seran poemes escrits per poetes i poetesses de les nostres illes.
Per començar, retrem homenatge a un poeta de Campos, Damià Huguet, dissortadament desaparegut als cinquanta anys, un 18 de juliol de 1996, mort a la mateixa casa on havia nascut i viscut. Dues circumstàncies marcaren la seva vida d’infant i adolescent campaner: el control de l’església sobre el jovent del poble i la passió pel cinema. Quan va acabar els seus estudis de batxillerat es va començar a dedicar a la professió que practicaria tota la seva vida: la fàbrica familiar de bigues, rajoles, teules i material de construcció. Les seves inquietuds culturals el dugueren a formar part d’un grup de campaners, liderats per l’historiador Gregori Mir, que organitzaven al poble devers els anys 60 cicles de conferències impartides pels intel·lectuals i escriptors mallorquins del moment: Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart, Josep Melià, Joan Veny, Blai Bonet, Aina Moll, Nicolau Llaneras, Bartomeu Fiol,… Presentacions de llibres, recitals de la nova cançó (Serrat, Bonet, Motta, Pi de la Serra, Raimon, Isaac, Llach), cursos de català… Tot allò que pogués ajudar a crear consciència de pertinença a una terra i a crear compromís amb aquesta terra.
Va ser corresponsal del Diario de Mallorca a Campos, on hi escrivia de cinema i de literatura també, entre 1969 i 1977. Però es sol considerar que la iniciativa cultural més important de Damià Huguet fou la creació d’una col·lecció de poesia, “Guaret”, el 1976. També va ser prou conegut com a fotògraf ; més de nou mil imatges queden de personatges, llocs i esdeveniments familiars, d’amics, patrimoni històric i artístic, fets culturals destacats, ídols culturals…
La seva obra poètica és abundant: Home de primera mà, Cinc minuts amb tu, Esquena de ganivet, Carn de vas, Ofici de sords, Guarets de l’alba, Vols d’Orly, Les flors de la claror. I ens deixem títols.
Per a la nostra secció hem triat dos poemes: un d’ells Teorema/2 ens parla d’ell mateix i l’he triat perquè hi pugueu entrar una mica dins el que va ser la seva vida, i l’altre, més curtet, no l’he pogut evitar perquè és una mostra de la idea d’en Damià sobre la nostra terra i sobre allò que ens agermana amb els altres pobles mediterranis amb qui compartim llengua. Es diu Un dijous a l’Alguer.
Esper que vos agradin.
(La informació sobre la vida de Damià Huguet i els dos poemes procedeixen de l’antologia preparada per Damià Pons per a la Biblioteca d’escriptors mallorquins, el 2006).
Teorema / 2
Jo crec que enlloc de mirar la mar
te convendria molt més aprendre idiomes,
o esmenuçar un text antic, que també té la seva importància,
tot depèn del temps que faci, i la cal·ligrafia,
encara que els peixetons són molt dignes de tenir-se en compte,
com les taques de rovell i l’enginy dels segles. I, sinó, podries
anar al cine tot sol, o dibuixar vaixells vermells a la paret
de l’església com quan tenies cinc anys i molts de dies, encara que
crec que más te valdría hablar contigo mismo y convencerte sin retó-
rica de que eres un animal sin garras, pero muy espabilado, com diu el
femater aquell quan parla de tu
després d’acabar la feina
mentres beu un rebentat de canya entre quatre o cinc murcians.
I és que amb tu no hi ha fulana manera de què els fadrins
del poble vagin a veure un film de Lazaga sense agraviar-se.
És un consol. Tu saps que els batle de les lletres
ja n’està fins damunt fulla de la teva sinceritat,
n’està emprenyadíssim i sense cap excusa de part seva,
vet aquí la raó de què, ara siguin més els qui s’arrufen
que els qui pensam com tu.
Ets amic de la senzilla imatge que tant estima Truffaut,
per això hauràs de travalar primer amb els homes
i després escarrufar-te de tu mateix com una flor.
Però millor seria que et quedassis a ca-teva simplificant versos,
o sucant ginebres angleses, tant se val, si no fos que
com que ets dur i mal de coure, el diumenge hauràs de jugar
a la dreta de que l’extrem no entri dins l’àrea. Et convé.
Tu no ets dels qui se vinclen ni s’espanten.
Ho endamianes tot i te fotran. Ja ho veuràs, te fotran,
encara que tu te’n fotis de la història i la gramàtica
que manejen els de la teva edat. Ets caparrut, però t’estim.
Encara que, ben mirat i en vernacle de poble,
no m’explic com un al·lot com tu, tan rialler i tan de cama forta,
vol dur el nom de Damià Huguet com si t’haguessin batejat.
O no saps que la llei civil és tan necessària com
un glop de vinagre a qui ha vist morir de vida a un
amic?
No cerquis cap explicació al mal que ja has sofert: era necessari,
Talment com t’era necessari estimar abans d’esser estimat.
No et capfiquis en penediments incurables com un vuitanta per ú
d’insatisfets amb esperança. Val més que seguesquis fullejant
revistes eròtiques a tenir que sadollar la fam
de tots els qui, a més de viure bé, volen no morir-se joves.
Conforma’t amb el que fora de la necessitat et manca;
la set diària, la paciència, o un articlet genspagat.
I, sinó, esqueixa un poema de César Vallejo, si t’ha de conformar
encara que si ja has après a entendre l’anglès sense l’anglesa
podràs dubtar entre Dylan Thomas i ningú pus.
(Home de primera mà, 1972)
Un dijous a l’Alguer
Calius de sang s’encenen al bell cor de l’Alguer.
Menjam pebres torrats i bevem vi de Nuoro
a la terra que cruix tacada de niguls.
No som externs. Palpam el roquissar negrenc
que a Menorca s’encara: blaus de fonoll amb algues
ensumen els perfils de les pletes llunyanes.
A Perpinyà ens dirien que som hereus d’un rei
que va trencar els capvespres consentint vels de boira,
i a Montpeller també. Som fets de calç i fang.
Sabem el que ignoram. Entre un fasser i un pi
sempre elegim els macs que la terra manté.
A Mallorca o a l’Alguer, espolsant creus de vent.
(Vols d’Orly, 1995)