23 set. Sancions als pares vaguistes?
Posted at 10:24h
in Especial vaga
ANTONI BENNÀSSAR, escriu a ara.cat el text següent (i també al seu bloc)
Divendres es va afirmar per part de l’actual Defensora del Menor de la CAIB que els pares que no duen els nins a escola “cometen una infracció” i que poden ser sancionats.
No sé a què es refereix: posaran multes als pares que no duguin, donant suport a la vaga, els nins a escola? Si volen fer això, m’imagín que ho voldran fer a través del règim sancionador de la Llei 17/2006, de 13 de novembre, de protecció de la infància i l’adolescència. Un règim sancionador de difícil encaix, ja que es troba dins una llei que fou impulsada pel Govern de Jaume Matas i que, de manera fàctica, mai no s’ha aplicat, entre altres coses per la inexistència d’un reglament de desplegament i pel caràcter sectorial de cadascuna de les sancions (l’han d’aplicar, segons els informes jurídics que es feren, cadascuna de les conselleries en les quals s’hagi comès la infracció). Així, la Defensora ja ha apuntat que seria Educació la que hauria de posar les multes als pares. Quin òrgan d’educació? Qui aixecaria les actes? Qui instruiria els processos? Sobre quina base?… Molts de dubtes jurídics em genera aquesta amenaça… En tot cas, s’ha de recordar que està previst a la llei que per aplicar-se el règim sancionador primer s’ha de crear un fons per rebre l’import de les sancions que haurien de ser, en tot cas, finalistes i no podrien anar a la caixa general de la CAIB.
És curiós que durant aquesta legislatura no s’hagi parlat en cap moment de l’aplicació del règim sancionador de la 17/2006 en aspectes com puguin ser el consum d’alcohol per part dels menors, o la seva assistència a corrides de toros o espectacles de boxa, o en matèria de consum, o de protecció audiovisual… que sí que són aspectes molt clars i sancionables de la 17/2006, i que sí, en sentit contrari, ara es vulgui fer por amenaçant de sancionar els pares vaguistes.
Durant el meu mandat com a Defensor del Menor mai no vaig recórrer, ni vaig fomentar que es recorregués, al règim sancionador administratiu de la 17/2006 per dos motius:
Primer, considerava, i consider, que una defensoria ha de fer servir els seus instruments de comissionat parlamentari (recomanacions, informes i requeriments), i no els d’una vulgar administració recaptatòria. No es pot amenaçar i atendre, al temps, de manera independent i autònoma el ciutadà en els seus drets: és una esquizofrènia inadmissible.
Segon, tots els temes greus els derivava directament a la Fiscalia, i també a Serveis Socials i a la Policia. Creia, i continuu creient, que són ells els que han d’actuar davant la possible comissió d’un il·lícit, civil o penal, i no la defensoria, que està per vetlar, per damunt d’ells, per la imparcialitat i bon funcionament del conjunt del sistema.
S’ha de deixar ben clar, i a manera de resum, que, en cap cas, el fet de no portar els nins a l’escola en el marc d’una vaga laboral no és motiu d’intervenció de la Fiscalia de Menors, al meu modest parer jurídic (que només té competències per intervenir si s’ha produït una situació de desprotecció del menor, que no n’és el cas). I, per una altra banda, l’aplicació d’eventuals sancions administratives, des del meu punt de vista, seria perfectament recorrible en via contenciosa administrativa, i molt probablement guanyaríem el litigi. En aquest sentit, vull oferir la meva modesta col·laboració, com a misser, per a tots aquells que es vegin represaliats de qualsevol manera per aquesta vaga (mai no em pensava que tornaríem a l’època del 1001, del TOP, i dels advocats d’Atocha, però, malauradament, hi anam de cap dia a dia…).
Per últim, jo em deman, si se sancionen els pares vaguistes, què no s’ha de fer amb els pares d’infants absentistes i no escolaritzats? Aquest és l’autèntic drama de la nostra educació, i contra el que vaig intentar lluitar, de manera silenciosa, amb totes les meves forces des del meu càrrec: els milers de nins, dramàticament sense veu, que són absentistes del seu centre i que estan abocats per això al camí de la droga i la marginació. L’absentisme és una situació davant la qual en moltes d’ocasions els equips d’orientació no tenen recursos materials i humans suficients per atendre, i els serveis socials dels pobles no hi poden arribar. Aquesta hauria de ser l’autèntica preocupació dels serveis de menors, de la defensoria i dels responsables governamentals, no ficar por als pares responsables, que cuiden i estimen els seus fills, i que volen, legítimament, donar suport al professorat en vaga…
No sé a què es refereix: posaran multes als pares que no duguin, donant suport a la vaga, els nins a escola? Si volen fer això, m’imagín que ho voldran fer a través del règim sancionador de la Llei 17/2006, de 13 de novembre, de protecció de la infància i l’adolescència. Un règim sancionador de difícil encaix, ja que es troba dins una llei que fou impulsada pel Govern de Jaume Matas i que, de manera fàctica, mai no s’ha aplicat, entre altres coses per la inexistència d’un reglament de desplegament i pel caràcter sectorial de cadascuna de les sancions (l’han d’aplicar, segons els informes jurídics que es feren, cadascuna de les conselleries en les quals s’hagi comès la infracció). Així, la Defensora ja ha apuntat que seria Educació la que hauria de posar les multes als pares. Quin òrgan d’educació? Qui aixecaria les actes? Qui instruiria els processos? Sobre quina base?… Molts de dubtes jurídics em genera aquesta amenaça… En tot cas, s’ha de recordar que està previst a la llei que per aplicar-se el règim sancionador primer s’ha de crear un fons per rebre l’import de les sancions que haurien de ser, en tot cas, finalistes i no podrien anar a la caixa general de la CAIB.
És curiós que durant aquesta legislatura no s’hagi parlat en cap moment de l’aplicació del règim sancionador de la 17/2006 en aspectes com puguin ser el consum d’alcohol per part dels menors, o la seva assistència a corrides de toros o espectacles de boxa, o en matèria de consum, o de protecció audiovisual… que sí que són aspectes molt clars i sancionables de la 17/2006, i que sí, en sentit contrari, ara es vulgui fer por amenaçant de sancionar els pares vaguistes.
Durant el meu mandat com a Defensor del Menor mai no vaig recórrer, ni vaig fomentar que es recorregués, al règim sancionador administratiu de la 17/2006 per dos motius:
Primer, considerava, i consider, que una defensoria ha de fer servir els seus instruments de comissionat parlamentari (recomanacions, informes i requeriments), i no els d’una vulgar administració recaptatòria. No es pot amenaçar i atendre, al temps, de manera independent i autònoma el ciutadà en els seus drets: és una esquizofrènia inadmissible.
Segon, tots els temes greus els derivava directament a la Fiscalia, i també a Serveis Socials i a la Policia. Creia, i continuu creient, que són ells els que han d’actuar davant la possible comissió d’un il·lícit, civil o penal, i no la defensoria, que està per vetlar, per damunt d’ells, per la imparcialitat i bon funcionament del conjunt del sistema.
S’ha de deixar ben clar, i a manera de resum, que, en cap cas, el fet de no portar els nins a l’escola en el marc d’una vaga laboral no és motiu d’intervenció de la Fiscalia de Menors, al meu modest parer jurídic (que només té competències per intervenir si s’ha produït una situació de desprotecció del menor, que no n’és el cas). I, per una altra banda, l’aplicació d’eventuals sancions administratives, des del meu punt de vista, seria perfectament recorrible en via contenciosa administrativa, i molt probablement guanyaríem el litigi. En aquest sentit, vull oferir la meva modesta col·laboració, com a misser, per a tots aquells que es vegin represaliats de qualsevol manera per aquesta vaga (mai no em pensava que tornaríem a l’època del 1001, del TOP, i dels advocats d’Atocha, però, malauradament, hi anam de cap dia a dia…).
Per últim, jo em deman, si se sancionen els pares vaguistes, què no s’ha de fer amb els pares d’infants absentistes i no escolaritzats? Aquest és l’autèntic drama de la nostra educació, i contra el que vaig intentar lluitar, de manera silenciosa, amb totes les meves forces des del meu càrrec: els milers de nins, dramàticament sense veu, que són absentistes del seu centre i que estan abocats per això al camí de la droga i la marginació. L’absentisme és una situació davant la qual en moltes d’ocasions els equips d’orientació no tenen recursos materials i humans suficients per atendre, i els serveis socials dels pobles no hi poden arribar. Aquesta hauria de ser l’autèntica preocupació dels serveis de menors, de la defensoria i dels responsables governamentals, no ficar por als pares responsables, que cuiden i estimen els seus fills, i que volen, legítimament, donar suport al professorat en vaga…